Una superfície única

La proposta vincula la idea d’unicitat a la de superfície única. Una catifa urbana contínua, accessible, adaptable a la topografia del lloc, i que permeti la seva gestió global com un espai plenament polivalent i reversible.

Per fer-ho, es posen en marxa dues estratègies que gestionen la seva morfologia: l’aigua i la geometria.

Aigua com a argument

Una primera estratègia posa l’aigua com a argument. El solc de les escorrenties construïdes fa un primer gravat sobre la superfície. Les aigües es recullen i redibuixen les traces d’uns recorreguts que singularitzen una espina dorsal de dalt a baix de tota la plaça. L’aigua i l’absència d’aigua són el primer de tots els fluxos fundacionals. Al centre de la plaça, els diferents ramals s’intensifiquen en la proximitat l’un de l’altre i suggereixen una centralitat dinàmica i nous perímetres dibuixats per les Termes i la Font.

Una topo_grafia

La segona estratègia, també vinculada a la topografia, neix en fer visibles les corbes de nivell existents. La continuïtat de cota entre els carrers Joan Samsó i de la Font, mitjançant unes línies lleugerament arquejades en el sentit transversal de la plaça, suggereix una gran esplanada. Aquest reconeixement és alhora el lligam entre façanes. Una sort d’escalonament gràfic evoca una idea d’amfiteatre urbà, on la Font és central, on les Termes es reconcilien amb l’entorn i s’expandeixen visualment, on la casa de la Vil·la –com la casa del Bany, com la casa del Coneixement– reivindica la seva condició de Casa, de Casa oberta a la Plaça, oferint l’espai buit com expressió de la vida pública. Els arbres, la seva ombra, ocupen els perímetres.

Un lloc singular

Amb tot, la nova superfície reivindica la condició singular d’aquest complex paisatge urbà, el que es veu i el que la catifa conté, un subsòl ric des d’on s’explica la ciutat, permetent una canviant polivalència del conjunt d’usos i activitats que una plaça moderna i inclusiva ha de deixar obertes.