La configuració topogràfica de l’àmbit d’aquest pati posterior, deprimit respecte al nivell dels jardins veïns, permet concebre la nova construcció com un edifici semienterrat, una construcció de presència discreta que té per coberta l’extensió natural dels jardins veïns oberts al turó del Monticalvari, amb els quals connecta visualment. La construcció proposada permet escalar la façana existent, desproporcionada, i traslladar el pati de la planta baixa al nivell de la planta primera.

Aquesta ubicació permet adequar la Torre Sud com a nucli de comunicació vertical dinamitzador de tot l’edifici. El nou nucli, dotat d’una escala i d’un muntaquadres, podrà ser utilitzat indistintament pel públic com al Museo Thyssen de Madrid. Des d’aquest lloc, el visitant podrà iniciar el recorregut per l’edifici amb independència del seu destí i adreçar-se als espais expositius del Museu Thyssen, visitar les Torres i altres dependències del Monestir, o accedir directament a l’Hort de l’Abat sense interferències de recorregut ni tarifàries.

El nou vestíbul també és accessible des de l’exterior per la placeta del carrer de l’Horta. A més a més de servir de pati de maniobres del Museu, podrà ser utilitzada com a sortida per a esdeveniments programats, facilitant un model de gestió de visites o actes paral·lels flexibles i una nova concepció de la gestió dels actes privats allunyada del flux continu de visitants.

La transformació del Monestir per acollir el futur Museu Thyssen va acompanyada d’una adequació de l’àmbit exterior de relació urbana amb la ciutat i de l’espai públic del seu entorn. S’amplia la zona considerada complex monumental amb vocació d’urbanitzar i integrar l’entorn en una idea que aposti per la unitat de tractament davant de la disgregació i la juxtaposició de formats.

La intervenció, que opera fonamentalment a la zona de connexions perimetrals del Monestir, s’amplifica incorporant un recorregut per darrera l’absis de l’Església de Santa Maria i definint l’extensió de l’àmbit de plaça del Monestir fins al Teatre-Auditori. Les dues intervencions s’uneixen formalment a partir del dibuix d’un especejament de gran escala que prefigura una centralitat radial del conjunt monumental i lliga els diferents extrems de l’espai públic, articulant-los en un concepte únic.