L’antiga construcció annexa a la Masia, on hi havia el paller i es trepitjava el raïm, està en desús. La família la vol reconvertir en un apartament autònom.

El projecte comença per un racó, resignificant el cup, el dipòsit semi enterrat on antigament s’acumulava el vi. Una construcció ceràmica tancada, inaccessible, massa petita per esdevenir una estança i massa gran per deixar-la a banda. Què en fem? Com pot tornar a prendre un paper mantenint la seva presència? Al capdavall va ser el motiu de tota la construcció d’aquest petit obrador.

Es proposa un enderroc estratègic basat en una obertura parcial. Un gest que transforma un interior en una fornícula. Una cantonada útil oberta a la resta d’estança, des d’on contemplar-la i des d’on contemplar l’era exterior. La recol·locació de la ceràmica recuperada i el nou graonat que permet enfrontar espais on seure formen part d’un gest propi de les caixes, del desplegament, de l’abatiment de plans, quasi del mon del mobiliari. El lloc dels sofàs.

A partir d’aquí s’enlaira un recorregut d’ascensió per l’interior fins a l’altell, on es col·locarà el llit. Un trajecte on les parts més domèstiques de l’apartament van trobant el seu lloc. Tot fa com una espiral. Trobem la graonada conservada, el lavabo i la dutxa sobre la fornícula aprofitant el reclau d’antigues instal·lacions. Al final, un nou tram d’escala i l’altell.

La nova coberta aïllada permet una finestra longitudinal sobre la vall de la Riera de la Llacuna i una llum rasant que deixa el sostre il·luminat, lleuger. Sota l’altell, la cuina.

La darrera decisió, té molt a veure en retornar a l’espai una idea unitària. Que el rosari de fragments reprenguí la intenció de sala única. Per això l’embarrat que protegeix els altells i l’escala redibuixen una gran làmpada organitzada al voltant d’una nova claraboia central. Tot penja sobre una gran sala oberta a l’era.