Barrar el pas a un porxo amb unes portes, posar punxes al terra o instal·lar bancs individuals… són aquestes les solucions per dirimir el sensellarisme? En realitat es tracta d’uns elements de control ambivalents que no el castiguen però l’exclouen. En definitiva, suggereixen que no s’és benvingut. Aquestes barreres, a més a més de desplaçar físicament el problema, l’invisibilitzen.

Es tracta d’una idealització de la ciutat, d’una estetització de l’espai públic que nega el conflicte. Un conflicte que per més que insistim en refusar-lo, continuarà existint. Segurament la negació sigui un acte d’autoprotecció, veure algú dormint al carrer posa en evidència la nostra fragilitat i la fragilitat del sistema en el que vivim.

Cal activar visions ignorades, ampliar les definicions superficials del sensellarisme i incloure’l legítimament a la ciutat. Trencar prejudicis i entendre que el sensellarisme cronificat acaba trencant els vincles de la persona que, vivint enlloc, ja no té enlloc on anar. No està al carrer perquè vulgui, sinó perquè no té on viure, una porta de casa a la que traspassar, entrar i sortir quan vulgui. Ni s’ho mereix ni s’ho ha buscat. Les causes del sensellarisme són estructurals.

La identitat sensellarista es constitueix a partir del que li manca, un habitatge. Una experiència des-ubicada que sempre succeeix en l’obert, en una transició contínua d’apropiació i re apropiació del carrer. I quan en aquest apareixen barreres que ho impedeixen, directament es criminalitza la persona, s’incrementa el seu estrès i ansietat, es vulneren drets, es dificulta el dia a dia.

Proposem un estranyament, treure les portes de la seva percepció automatitzada i endur-nos-les. Fer visible aquesta invisibilització de la que parlàvem i a la vegada, en una exposició sobre la llar, fer evident que habitar es constitueix en els trànsits que van del llit al carrer. Traspassant els llindars que hi ha entre els espais íntims, privats, col·lectius i públics. Entrem a casa perquè abans n’hem sortit.