No es dissenya cap distribució, tot el que hi ha és un recorregut. En planta baixa, els espais comuns d’entrada i de vestíbul es conceben com l’extensió natural del passatge a l’interior de la parcel·la. Aquesta nova franja permet organitzar un espai ampli de vestíbul vinculat amb els patis, el propi i el de grans. Aquest espai és alhora vestíbul, sala gran, espai polivalent, porxo quan plou… La franja s’estén fins a l’interior del pati o es converteix en una escala rampa. El primer tram, semblant a un petit amfiteatre, recull el passatge i el fa giravoltar a l’entorn d’un arbre central mentre s’arriba al segon nivell. El gest encercla un pati de terra, natural, que fa d’àgora de l’escola, de teatre, de lloc de referència de la vida comunitària. Els espais de sota l’escala rampa serviran per desar material de pati i per ubicar els serveis. El pati, doncs, es concep com un espai tramoia on mirar-se, saludar-se.

L’escola potencia la vida en comú. En la sala polivalent, vestíbul i sala gran al mateix temps, es fa molt evident. En les pròpies aules, que s’amplien o es divideixen segons calgui, es fa indispensable. Al pati, on sembla que els recorreguts girin al voltant d’un gran arbre mentre van definint una plaça, de balcons, on tothom hi és i tothom es mira, es fa escola.

La geometria del cos construït permet, alhora, optar per una distribució interior que afavoreixi l’emparellament de les edats, fent que els més petits s’ubiquin junts a la planta baixa i els més grans a la planta superior.

Però l’oportunitat Montoya també neix lligada a la resta d’escola, construint el seu paisatge final, diluint la seva contundent volumetria en una presència tova, transformant la pròpia idea d’edifici en la d’un pavelló que es deixa entreveure darrera d’una gelosia que protegeix del sol i de les pilotades del pati dels grans, i que esdevé un teló de fons que s’obre i es tanca quan convé. L’edificació s’esvaeix, fent que la forma de l’edifici depengui de l’activitat i que l’escola es mostri sempre diferent. D’aquesta manera, l’edifici opera sobre la profunditat. La reforma pretén emfatitzar el caràcter lleuger d’una estructura de pilars enfront d’una de murs. La vocació d’obertura, sumada a la necessitat de refer i repensar els murs de tancament, converteix un edifici de murs en un edifici només de pilars. Els nous tancaments, tant interiors com exteriors, formaran un sol sistema de mòduls de marcs envidrats que s’encadenaran formant paraments independents de l’estructura de l’edifici.

Les aules s’orienten totes al pati i es conceben en continuïtat amb aquest recorregut fundacional. Així, les de planta baixa tenen una porxada de protecció davant seu i les del primer pis, un balcó radicalment obert a l’exterior, deixant a la part posterior els serveis i la distribució interior. Gran part de la vida d’escola es pot fer a la intempèrie. La mobilitat de poder fer la classe a qualsevol lloc, per exemple sota un arbre, amplifica el món dels nens.

El terrat es fa practicable amb l’arribada de l’ascensor i les escales. Un gran tendal el protegeix parcialment del sol i de la pluja i confereix al conjunt una imatge de muntatge lleuger, transformable, amable i domèstic.