Ni de broma escriuré quan m’hagi passat. De fet, sempre que espero que se’m passi el cabreig se’m passa la raó.

Ara fa un any, vàrem perdre un concurs per fer un museu de prehistòria preciós perquè el que va quedar cinquè en la puntuació de qualitat, la que un jurat atorga a una idea, va ser mil cinc-cents euros més barat que nosaltres en l’oferta d’honoraris. Sembla impossible, oi? Doncs no. Les coses van així.

Fa dos, vàrem guanyar per centèsimes una passera sobre una autopista perquè el que va quedar segon en idea havia apurat la seva oferta de tal manera que varen haver de recórrer als decimals per fer guanyar la nostra proposta preferida del jurat. Pels pèls.

Avui, el destí ens ha vingut a trobar de nou i Montcada i Reixach no tindrà la urbanització de la carretera N-150 que el jurat ha considerat millor, sinó la que ha excel·lit per tenir uns honoraris professionals més competitius. Meravellós.

I ep! El nostre equip ja havia fet una baixa del 18% sobre el que l’administració considerava òptim com a remuneració per pensar, projectar i responsabilitzar-se del projecte. És a dir, el que ha guanyat (35% de baixa) encara ha considerat que pot treballar per menys i ha estat recompensat.

Un equip collonut i una proposta preciosa al calaix de l’estufa de cremar.

No anem bé. Gens. I no parlo del meu equip, que, al cap i a la fi, va fent feina i sembla que ben valorada. No. Parlo de la cosa que ens envolta.

Pensar com es reconverteix una carretera que travessa una zona urbana perquè esdevingui un eix cívic no pot dirimir-se per uns pocs mils d’euros en una oferta d’honoraris. És absurd. Dit d’una altra manera, podem caminar per carrers, reunir-nos en places o llegir en biblioteques que podrien haver estat millors, però per un percentatge ridícul entre honoraris professionals i ínfim dins el cost real que ens costen les coses als ciutadans, les obres, tenim una construcció que els experts ja van dir que no era la millor.

És absurd. És absurd desempallegar-se d’una obra que els experts consideren millor per uns diners. Quins diners? A pams. Guanyen uns paios que no valoren el seu treball. Volem que ens construeixin les ciutats paios que precaritzen la professió? Sobre què reverteix treballar per sota de la normalitat? Millora el projecte? Els sous de la gent de l’equip? I el que hauria de ser més important per qui cregui en aquesta religió, assegura un estalvi en l’obra final, que és la quantitat que podria importar més?

Pels que no estigueu familiaritzats amb aquestes dinàmiques de l’obra pública, us vull fer cinc cèntims de com n’és d’important per tots això que us explico.

Una altra barbaritat. Perquè et jutgi i et puntuï un comitè d’experts has de treballar. Has d’omplir papers de gràfics i escrits justificant la teva idea. Fins aquí quasi bé, perquè vull recordar que és quasi sempre a risc. En canvi, la valoració econòmica és una xifra. Una xifra que no cal acompanyar de cap justificació. És això raonable? No ens hauria d’interessar saber com se les empesca un equip per fer un projecte per un 35% menys de l’estàndard? Ho copia d’un altre lloc? Allà tothom cobra per sota dels barems? Ho troba fàcil? No pensa fer recerca? Destinarà el mínim dels mínims? Invertint menys en el projecte garantim un millor resultat? Ja teniu la resposta.

Les obres públiques ens les hauríem de prendre seriosament. I les coses que són senzilles de millorar, millorar-les.