Nota de Premsa

Articles

ARA
europa press

LaRepública

Línia, el diari metropolità

El Projecte

Imaginaris des d’on repensar-nos

Convocat pel repte “Àfrica, laboratori de futurs”, refermat en el desig de discutir des d’Àfrica els reptes comuns que el món comparteix, aquest projecte vol assajar maneres de treballar conjuntes. Amb el desig còmplice de treure a la llum espais possibles de les realitats africanes en el nostre territori, l’arquitectura catalana i balear s’interessa pel Sindicat Popular de Venedors Ambulants, una comunitat barcelonina provinents del Senegal. En la seva particularitat, a través de les seves lluites polítiques i creatives, són l’expressió d’unes lluites compartides on ens hi podem reconèixer. Les estratègies alternatives que han utilitzat per resignificar-se, buscar formes de regularització, construir visions contra-hegemòniques, crear un sistema d’ajudes mútues eficaç o prefigurar futurs més sostenibles interpel·len a l’arquitectura a pensar altres maneres de donar resposta als reptes socials.

“La saviesa es revela en un conjunt de formigues”,

Quan Ngūgī wa Thiong’o (1992) proposava desplaçar el focus de la particularitat a una pluralitat de centres, recorria a aquest proverbi africà. La humanitat no es manifesta en abstraccions sinó en les particularitats de les nostres vides. Unes particularitats que són al mateix temps, l’origen i el camp de verificació de la nostra conceptualització del món. En aquesta cerca de noves realitats africanes que proposa la Biennal d’Arquitectura, creiem que des de la seva particularitat el Sindicat són un dels espais possibles. Una Àfrica feta des de lluny que té molt a dir.

El peix és la imatge que ho representa tot

En els contes africans l’animal es converteix en un narrador de la vida, i aquí el peix representa l’espoli de recursos naturals del continent i la diàspora. Les sardines regalades per un Atlàntic generós que de petits aquests senegalesos rostien ara es venen enllaunades als supermercats europeus. Els vaixells industrials de la UE s’enduen el peix i ja no els queda més remei que seguir-lo amb els caiucs amb els que abans pescaven. Un viatge perillós fins a terres europees en el que, si arriben, els tanquen a un CIE. Presons per a persones que no han comès cap delicte. Quan en surten, el cercle viciós del nostre sistema legislatiu els impedeix l’accés al mercat laboral. Es veuen forçats a treballar en l’economia informal. La única opció possible és la manta que despleguen al paviment de la ciutat per vendre mercaderia. En solidaritat i camaraderia, els companys senegalesos regalen al nou vingut la manta que li permeti començar. Però en una fracció de segon ho pot perdre tot. Un clima de criminalització imposada que té també repercussions psicològiques severes. Una situació que revela la naturalesa ideològica i excloent de l’espai públic.

Interpel·lar la comunitat migrant

Se li permet coexistir a la nostra comunitat però sotmès a una política de marcatge molt dura. Un descrèdit que genera rebuig social i el condemna a utilitzar canals no legítims, i per tant, a augmentar la marginació social. La creació del Sindicat, i posteriorment la marca TopManta, utilitza aquest conflicte per revertir la situació i reestructurar-se per redescobrir la seva identitat com a minoria. Les estratègies col·lectives d’autoajuda, i també de la  espiritualitat, els ha donat eines de resistència molt profundes. Un substrat que pren forma de lluita quan entren en contacte amb els moviments zapatistes i els Black Panthe Party, posant en evidència el poder de la connexió i col·laboració entre lluites. Negres, il·legals i amb pocs recursos entren a l’escena pública sense esperar que algú els hi doni la veu. I no per reivindicat el dret a assistència, sinó com a subjectes amb drets a tenir drets. De fet, amb el Sindicat passen a presentar-se com a treballadors amb això, drets. El Pavelló de Venècia també vol compartir aquestes formes de resignificar positivament una identitat estigmatitzada. Però també vol incorporar accions, tant de denúncia com propositvies, sobre polítiques de regularització. El marc jurídic espanyol actual nega l’existència administrativa i estadística de la persona migrant, fa difícil que la seva veu sigui escoltada.

Interpel·lar l’arquitectura

En aquesta redefinició han optat pel disseny de moda que, com la música, les arts visuals o l’arquitectura, són els llocs on es configuren les formes del que està per venir. És en aquest punt on lluites sindicals i creatives es troben a través de la cultura del projecte –és aquesta última la raó de ser de la Biennal d’Arquitectura. Precisament en les diferents sessions de treball tingudes al taller TopManta de Can Batlló on s’han analitzat a fons els objectius i motius dels projectes duts a terme pel Sindicat, en cada un dels casos hem constatat que en última instància l’objectiu ha estat crear sistemes de lluita i suport alternatius als establerts oficialment. I ho han fet des de la seva capacitat de pensar des de la inestabilitat, la capacitat de lluita i resistència, la capacitat de transgredir certs rols urbans per inserir-se a la ciutat de forma àgil.

Lluites

El projecte expositiu s’articularà a l’entorn d’aquestes lluites, les anti-racistes, les de la no-explotació, les del dret a la ciutat, la sostenibilitat alimentària o les feministes. Cada lluita serà un àmbit expositiu i convocarà veus germanes i experts en el tema. La conceptualització, disseny i producció de cada un d’aquests dispositius es farà de forma conjunta entre Top Manta i Leve.

Una col·laboració que ens posarà a treballar sobre els reptes arquitectònics d’avui. Sobre el dret a la ciutat des de la seva perspectiva migrant. Sobre la necessitat de detectar noves veus que participin en la creació i gestió de la ciutat de les cures. Sobre la necessitat d’establir vincles orgànics amb moviments socials. Sobre la idea d’una arquitectura que acull, que no és hostil. Sobre les proximitats, sobre l’escala que han de tenir els equipaments de barri, les solucions de gra petit i els equipaments dispersos. Sobre la tipologies del co-living des d’altres perspectives, sobre com fer front a les dificultats de l’habitatge.  Sobre l’impacte social i ambiental de les formes com mengem. Sobre el rol de les cooperatives d’arquitectes com a alternativa al paradigma autoria. Sobre la multitud d’altres els temes afins que en aquest debat vagin sorgint.

En resum, quan un col·lectiu comença a organitzar una projecte davant d’un problema on ni el sistema ni el mercat estan donant resposta, està començant a projectar encara que cap arquitecte hi participi. Circumstàncies com aquestes demostren que les transformacions venen de la societat. Uns canvis dels quals l’arquitectura hauria de formar part. I com ho pot fer? Posant-se al servei d’aquells que estan fent els canvis. Posar al servei les metodologies del projecte expertes en fer que les idees esdevinguin realitat, compartir els processos i estratègies que podrien contribuir a completar amb major èxit aquests projectes. Per això cal que l’arquitectura, des de la implicació, es pregunti sobre aquestes noves pràctiques.