Per a qualsevol de nosaltres seria definitiu. Un desastre. Ens hem deixat la lluerna i ja tenim la coberta acabada! Per ell, part de la invenció. D’una manera de veure oportunitats arreu.

Recordo una visita d’obres al Zementiri, enmig de l’enfangamenta general de l’esplanada, quan va decidir que el paviment ja hi era. Amb aquella naturalitat còmplice amb la que ens seduïa a tots, va deixar anar al cap d’obra que miraríem d’anar encofrant les lloses sobre els rodals i petjades per donar-los la volta quan haguessin fraguat. I les col·loquem aquí mateix? Esato!

Aquella mà que tapa la cara, el recull en la imaginació. Fa transparent el forjat que té davant, deixa colar-se la llum cap dins, dibuixa el retall d’una ombra que s’haurà de fer lloc per entre els altres retalls i plecs que l’esperen a sota. L’Enric sempre estava projectant. A saber si no la va deixar per al final!

Aquesta meravellosa fotografia que l’Iñaki Baquero ha trobat endreçant capses és una de les grans imatges de l’Enric. L’instant precís de la concentració, de quan mirava cap endins. El més allunyat de posar-se les mans al cap, el més semblant a l’intent de contenir l’allau de pensaments i imatges que volen sortir.

Els que teníem la sort de dibuixar a la taula del costat, l’espiàvem. Entre algun grunyit de wookie i les estrofes guturals d’en Rubianes, es feien lloc moments com els de la fotografia. I encara que no hi hagués cap forjat davant seu, ell veia a l’altre costat. Ho sabíem. Com anticipant-se, com interpel·lant al mateix dibuix que anava fent, com deixant-se sorprendre per les coses que ell mateix posava en marxa…Tot d’una, un vint-i-u a la terrassa i sant tornem- hi, a dibuixar.

Aquell recolliment sempre em va impressionar. Darrera seu sempre hi havia novetat. La inimaginable resposta a qualsevol cosa. La confabulació d’organitzacions que no havies vist ni intuït en la vida…l’aulari de Valencià, els carrers en l’aire a Mollet, l’habitació desconeguda de Montjuïc, el carril que perseguí a Don Camilo per dintre del Circulo…

Enmig d’aquelles grans sales d’Avinyó, entre els nyigui-nyoguis de les cadires de vímet i les queixes de les molles dels flexos, ell anava teixint i nosaltres admirant. Tornava a seure després d’apallissar-nos al vint-i-u i continuava la conversa, entre les coses que tenia per sobre la taula, allà on l’havia deixat.

L’esperaven per seguir. Aquella munió d’objectes seguien allà, reunits, rodejant la clariana de la llum del flexo. Semblaven quiets, pendents que acabés el descans per seguir, però tots sabíem que allà passaven les coses que passaven amb les tapes del Rubianes. Tothom sabia que la bíblia de Montserrat havia aprofitat que l’Enric s’havia aixecat per fora del faristol al Garland d’Ahmedabad. Sinó, de què la mà del Corbu fent les banyes! L’afilador de llapissos, que sempre feia de mediador, tant li era el color a esmolar, el tema era deixar tothom content. Movia la maneta per mirar de consolar-lo. Però les notes de Satí que sortien de la seva gramola no agradaven ni a la coral de Caran d’Ache preparada en el seu amfiteatre. El zelo, a qui tothom tenia per algú que sabia fixar les coses, mirava d’emmordassar l’afilador que s’estava fent pesadet, però mai l’atrapava. Havia de sentir com el guaperes del compàs, el ballarina, se’n burlava per lent: cul de cargol! L’escalímetre li anava fent lloc rodolant i canviant d’escala…ehh, ahh…ehh, ahh…fins que parava davant l’amenaça dels escaires, perillosos i afilats, que vigilaven que ningú s’enfilés sobre el llençol de vegetal que l’Enric havia deixat a mitges. Quieeeets, complim ordres! Feien rabieta com de pilotes que arribaven a ser. La plantilla de cercles, que es considerava una cartabó vingut a més, sempre deia que l’escaire, encara, però que el cartabó era un jeta. Un posturetes, sempre repenjant-se en els altres…inuuuutil! I així seguia l’enrenou fins que tronava l’Enric.

Conscient d’aquell món convuls, de la seva vida paral·lela, de la importància de cuidar els seus personatges, neix la Inestable: La taula de l’Enric. El seu nou espai de treball. Amb l’arribada de la taula, l’Enric deixava endarrere el teatre de carrer i s’obria un nou temps.

El recordo al seu voltant. Amb l’orgull de nen petit explicant els seus moviments, els calaixos amagats, el tornapuntes invisible, el ball dels moments flectors de les potes de cavall, que de ben segur havia descobert fent la migdiada sobre el camastre dels Eames. La movia amb l’agilitat d’un prestidigitador. Una delicadesa en mans d’un gegant. Amb aquell aspecte de llenyataire, de pana i camisa de llana, de mans de menestral, com en Calder, amb celles de llunàtic i cabell en plena revolta, com en Calder. Com podia ser? Com podien sortir coses tan delicades d’aquell homenot?

Jo sempre vaig pensar que la resposta era sota la cistella. De jugador gruixut de bàsquet, que n’era, avançant de forma cansina, fent trontollar el parquet i que rebelluga entre tots els colzes per aixecar-se quan veu forat i deixar-la anar, amb un suau joc de canell, ara sí, que desvetlla el moment que has de recordar.

Els moviments de la taula eren tots cistella. El final d’un recorregut complicat, de canvis de direcció, de passades llargues, curtes, i desmarcatges, fins la deixada suau que tot ho fa comprensible. L’aparició d’un racó. Tot seguit, com en el 21, tornar a fer botar la pilota i fer-ne aparèixer una altra, i una altra…fins a construir una coreografia de racons. Un catàleg d’escenes suggerents per a tots els moments imaginables que estarien per venir.

Cada combinació fabricava un lloc millor. Semblaven infinites. Sovint la desplegava del tot. Volia dir reunió, estesa de plànols, compartir. Reunir-se però, sempre demanava d’escollir on posar-se, en el meandre, prop de la junta, al llarg de la corba de la badia suau…res era indiferent.

Però els moments on la taula traspassava la seva condició és quan es recloïa. Quan de totes les combinacions, n’escollia una per posar-se a treballar. Es replegava concentrat, rodejat de tots els seus personatges, els seus llibres oberts, de llapissos escampats i amb la copa del Brunello de Poggio Salvi. No es tancava enlloc, no feia servir cap habitació privada, no necessitava marxar. Es replegava entre les ales obertes, ara muntanyes, ara porticons, ara cobertes de piano, ara pàgines d’un llibre a mig llegir… i era suficient. Just el que li calia per cuidar aquell món, entreobert, misteriós…

L’Enric va regalar la taula per sempre a la nouvinguda Inés, el millor regal imaginable pel seu pare, en Pep Salló, els seu inseparable arquitecte fuster en aquell temps. Però se la va fer per ell. Va construir un artefacte que li prestaria les mans, aquelles mans que protegien, que recollien, que aturaven, perquè ell pogués ampliar tranquil el món al seu voltant.

Aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure fan que ahir sembli fa vint anys i avui fa vint anys se’ns va confinar l’Enric….vint anys però encara té tota aquella força que ens va reglar a tots els que el vàrem seguir, admirar i estimar.

Francesc Pla
La Floresta, 3 de juliol del 2020