Des de l’esclat de la crisi l’arquitectura s’ha vist obligada a transformar-se per múltiples factors. D’una banda, i potser la més evident, la davallada de noves construccions ha estat clau i, per tant, les accions dels i les arquitectes han passat a centrar-se en rehabilitacions i petits projectes. D’altra, l’esclat ha coincidit amb el final d’un cicle de dècades d’arquitectura al servei de l’administració pública ja que l’Estat i les comunitats autònomes, passat el franquisme, s’havien vist obligades a omplir de serveis les ciutats, orfes d’espais bàsics com CAPs, centres educatius, casals de barri, biblioteques… Finalment, l’embranzida de la participació ciutadana també ha de forçar canvis en els professionals ja que han d’incorporar a la seva dinàmica de treball la relació directa amb les persones.
Aquest darrer punt és rellevant en tant que no només es tracta d’apropar la ciutadania a l’arquitectura sinó que també s’ha de dissenyar correctament aquesta interrelació. És a dir, no es tracta només de la conversa i recollida d’idees. L’encontre ha de passar per uns i unes arquitectes que han de fer de pont entre els coneixements tècnics i les propostes ciutadanes o individuals i, per tant, han de ser capaços d’unir la voluntat ciutadana amb les possibilitats tècniques i legals de cada projecte.
Totes tres circumstàncies suposen un canvi radical respecte a allò que havia viscut l’arquitectura a nivell professional i un cop que va arribar a un Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) marcat per l’esclat de la bombolla. És així com, al 2010, es proposa recuperar la relació entre l’arquitecte i la ciutadania amb un projecte que encarreguen a un dels membres de Leve, Francesc Pla, que dissenya una proposta amb diversos punts estratègics que acabarien suposant una transformació de fons del mateix COAC.
Aquella estratègia es va acabar convertint en un seguit de projectes estratègics que anaven des de la millora del lloc web del COAC perquè la ciutadania conegui què pot fer un arquitecte fins a introduir la mediació als estudis de l’escola Sert, vinculada al Col·legi, i a les universitats passant per presència als mitjans de comunicació i exposicions itinerants. Però de totes les propostes la més important va ser la de crear una mena d’arquitecte de capçalera, seguint la lògica del metge de capçalera.
La figura de l’arquitecte de capçalera havia de reivindicar la capacitat dels arquitectes de respondre a les necessitats de la ciutadania, des de petites actuacions a informació sobre tipus d’accés a l’habitatge o terrenys idonis per fer una casa. La iniciativa suposaria, per tant, introduir a la formació els conceptes de cessió d’ús, cooperatives d’habitatge, sostenibilitat energètica, autoconstrucció… El COAC, a més, havia de ser proactiu facilitant espais per a aquesta atenció. La proposta, però, va resultar fallida i només es va colar en algunes assignatures de les universitats.
En una nova embranzida davant el canvi de tendència impossible d’aturar, el bagatge d’aquella proposta es va concentrar de nou al febrer del 2016 amb una jornada organitzada pel COAC i amb implicació de Leve. La voluntat era apropar la participació ciutadana a l’arquitectura coneixent les experiències precedents i les que llavors ja es desenvolupaven. De nou, la conclusió va ser que calia més incidència en la formació –la universitària i la continuada–. Tot i l’èxit d’aquella trobada, tot va quedar en una jornada puntual, almenys fins ara.