Haver de parlar de quelcom que tècnicament no existeix et fa haver de prendre algunes determinacions prèvies.

Com si es tractés d’escriure sobre una presència o un fantasma, que es manifesta només des del seu rastre, La Floresta Parla només es pot descriure des dels fets: què va passar? com va passar? per què va passar? què està passant?

Els records s’esborren a gran velocitat, se simplifiquen, es barregen amb fantasies… i més encara quan es tracta de records col·lectius. Aquesta és, doncs, una crònica dels fets sense noms propis, des de la meva mirada, que voldria que servís per a intuir la personalitat d’aquest, diguem-ne, “bé immaterial” del barri que és, en definitiva, La Floresta Parla.

I. Un dia, va passar.

26/11/2013

L’ordre del dia d’aquell Consell de Barri estava dividit en dues parts. Primer es va presentar un estudi anomenat “Criteris per a la millora de l’espai urbà”, encarregat a tècnics externs. Ens mostraren una anàlisi, una diagnosi i unes propostes sobre com podrien ser els carrers de La Floresta, atenent que es tracta d’un barri dins el Parc de Collserola, en certa manera consolidat en la seva informalitat urbana. Davant una cartografia de La Floresta del moment, es feia evident que el traçat dels carrers del futur havia de deixar de pensar-se des de la tabula rasa: ni les baixades podien transformar-se en plans, ni les corbes en rectes, ni assecar les rieres que baixaven per la muntanya per a assolir un sistema de carrers ideal i de manual. L’esforç havia de centrar-se, doncs, en el disseny dels carrers que tenim, i en entendre’ls ja no només com unes vies per les que han de passar i aparcar cotxes, sinó com a llocs del barri en si mateixos, llocs on poder caminar i estar. I, sobretot, entendre que això anava d’un sistema de carrers amb aspiració de qualitat urbana que havia de dialogar amb un altre sistema que era el de la muntanya i el parc natural.

En acabat, els ponents varen marxar i va començar la segona part. Aleshores es va comunicar la intenció d’executar una partida pressupostària i asfaltar 90.000 m2 de carrers, com a mesura per a “eradicar la pols i el fang a La Floresta”. Es va aclarir que era una operació low cost –no es tractava d’urbanitzar els carrers, sinó d’asfaltar-los– i que no hi hauria projecte executiu previ, sinó que per raons de calendari de la legislatura es licitaria l’obra directament a una constructora a partir d’un projecte bàsic, o sigui, sense acabar de dissenyar.

Aleshores? El mateix dia que ens explicaven què s’hauria de fer, decidien fer una altra cosa? En si mateixa, la notícia va tenir efectes contraposats entre els veïns.

Per un costat, els uns, sota l’argument de la justícia social –el “ja era hora, fa quaranta anys que pago els mateixos impostos que al centre”– es movien entre el goig d’haver aconseguit finalment el dret a la inversió municipal, la desconfiança en que aquest cop fos real i l’angoixa de saber que no hi havia diners per a fer tots els carrers i, per tant, iniciaven la lluita perquè el seu propi cas quedés convenientment atès.

A l’altre extrem, units pel “no passaran”, uns altres rebutjaven tant les formes unilaterals de l’anunci com el contingut de la proposta. Demanaven la participació ciutadana en el projecte i articulaven un raonament purament mediambiental, de preocupació sobre els efectes de tant d’asfalt en l’ecosistema. Veien en l’asfaltat extensiu la destrucció del paisatge, la invasió d’un “model de ciutat” expansiu, que entrava en contradicció amb les lògiques pròpies de la seva perifèria, en contacte amb la natura.

L’excitació general per la imminència de l’actuació va provocar una reunió informal de veïns, en la que es varen trobar els uns i els altres, així com molts que, encara que no sabien on situar encara la seva opinió, intuïen que es tractava d’un afer important i s’afegien a la recerca d’informació i arguments. I així, una darrera l’altra i al voltant d’aquesta temàtica concreta, es varen anar succeint trobades veïnals obertes en les que es va obrir l’espectre d’aspectes a tenir en compte, es varen aproximar opinions i, finalment, es va acordar una postura de consens que podria resumir-se en un “sí, d’acord, tirem endavant amb la inversió, sempre i quan les coses es facin d’una altra manera”.

Un dia, reunits a l’emblemàtic Casino, renovat ara amb aspecte d’equipament municipal, a aquest “estat de conversa” se li va posar el nom de La Floresta Parla. El grup que hi participava va veure clar que el tema era important i que calia obrir el debat a la resta del veïnat. I allà va començar la campanya per a donar-nos a conèixer com a espai de confluència veïnal.

El concepte

Què era allò de La Floresta Parla? Vàrem existir des que vàrem expressar-nos amb una primera definició. Això és el que va sortir:

• La Floresta Parla és un grup obert. Tothom és benvingut i convidat a participar amb les seves idees.
• La Floresta Parla s’articula al voltant d’inquietuds comunes, no resol problemàtiques individuals.
• La Floresta Parla es reuneix, quan cal. Això és, quan hi ha alguna causa per discutir, oferint-se com una Plataforma que ofereix diverses possibilitats per a que es produeixi el diàleg i l’acord.

O sigui, no tenim forma ni mida, només existim entorn d’una temàtica i només ens hi posem quan considerem que és necessari.

El logotip, rodó i verd, fet de la unió d’un altaveu i una estructura arbòria, tractava de comunicar aquesta condició fractal de la participació, en la que, acceptant els diferents graus d’implicació dels veïns, des de les fulles al tronc, es transmetés que La Floresta Parla era un espai on tothom podia tenir veu.

Vàrem fer un flyer, el vàrem autoimprimir, plegar i embustiar per tot el barri i vàrem convocar una trobada més gran: unes Jornades per parlar sobre el “Pla de Xoc contra la Pols i el Fang”. El títol de la Jornada, “Quina Floresta Volem?”, ja anunciava que la conversa que es plantejava era una mica més elaborada i ambiciosa que una crida veïnal a la mobilització pro o antiasfalt.

II. I què va passar?

22/03/2014

La Jornada “Quina Floresta Volem?”

La Jornada va ser molt positiva. La campanya de comunicació va fer el seu efecte i va venir molta gent i molt diversa. Es va implicar l’escola per incloure també la veu dels infants, i fins i tot es va recuperar molta “gent d’abans”, desencantats de la vacuïtat de les lluites veïnals històriques que varen tornar a treure el nas amb interès. Exposicions, activitats infantils i un dinar de cloenda emmarcaven la jornada de debat, tractant de fer-la amena, inclusiva i festiva.

El programa del dia es va pensar amb l’obsessió d’assolir una conversa de qualitat: en primer lloc, es varen fer intervencions dedicades a informar, a compartir de la manera més entenedora possible quin era el tema i les circumstàncies concretes per a preparar un Debat Obert que desitjàvem que servís per a decidir col·lectivament alguna cosa.

Els tècnics convidats varen ser els grans absents. Segurament assistir-hi era un compromís incòmode per a ells. Potser els va fer mandra, potser varen ser interceptats, no ho sabem. El cas és que, pel to divulgatiu que es pretenia, haver pogut tornar a repassar el document de Criteris amb els seus autors, o haver pogut conèixer de primera mà les lleis del Parc de Collserola, hagués estat molt bé. Sí que hi varen assistir representants polítics del govern, vestits de dissabte, inicialment a la defensiva. Però el debat va servir per a incloure’ls també a la conversa. En certa manera, s’estava tornant a rescatar el lema “Per conservar la natura, cal urbanitzar amb cura”, que s’havia utilitzat a les Jornades sobre Urbanisme que s’havien organitzat l’any 2001. La lluita sobre el “què volem” es traslladava cap al “com ho volem” i, per tant, calia posar-se a treballar conjuntament per a definir-ho.

Però fer les coses amb cura i de manera participada demana principalment temps, i el calendari per a treure la Licitació de les obres seguia apressant… calia passar a l’acció.

De La Floresta Parla a La Floresta Fa. La redacció del Projecte del Pla de Pavimentació.

4/4/2014

L’Ajuntament presentava un document anomenat Pla de Millora de La Floresta, que serviria per a substituir el nom de “Pla de xoc contra la pols i el fang” per un concepte una mica més aspiracional. Es reconeixia la mancança d’inversions al barri i es dividia la proposta d’actuacions en dues fases: la primera, per a tractar els carrers –Pla de Pavimentació dels carrers de La Floresta–, i la segona, per a tractar la rehabilitació de l’estructura de mobilitat de vianants, d’escales i passatges del barri i tres places que es varen considerar de prou complexitat i importància urbana com per a tractar-les amb una cura especial.

Abordàvem, doncs, ara, només la primera fase i, per a fer-ho, en un seguit de vuit reunions veïnals vàrem proposar nosaltres mateixos el sistema de classificació de carrers, basat en criteris objectius consensuats, i vàrem definir uns criteris de disseny globals, que servirien de guia per a la seva execució, conscients que la seva aplicació seria pura artesania. L’essència era reconèixer que el gran volum de carrers a pavimentar coincidia justament amb els més petits, perifèrics i limítrofs amb el parc. Per la seva condició de secundaris, permetien pensar en solucions de prioritat invertida, on els vianants recuperaven l´ús central del carrer i amb solucions permeables, atentes a l’entorn natural.

El procés va finalitzar amb quatre reunions finals amb tècnics de l’Ajuntament en un Grup extraordinari de Territori, que oficialitzava i validava tècnicament les propostes.

15/05/2014

El Projecte es va presentar en un Consell de Barri Extraordinari, convocat exclusivament per a tancar el tema amb un acord. Ens vàrem encarregar de presentar públicament Ia proposta i l’acord es va assolir. A continuació, ens vàrem envalentir a redactar un document que recollís els criteris i els acords. És a dir, a redactar el Projecte Bàsic.

Però aquesta història no va acabar gaire bé. Un cop entregat el document, aquest va ser processat internament per ser convertit en el Projecte Bàsic a licitar. Quan el vàrem veure publicat vàrem copsar que hi mancaven unes deu pàgines i tota la documentació gràfica. Havia estat retallat sense ni tan sols comentar-nos-ho. I, puntejant les omissions i canvis, havia estat mutilat en moltes peces clau. Però ho vàrem saber massa tard…

Sis Claus i la Masoveria urbana municipal

15/06/2014

Mentrestant, la casa dels mestres va ser okupada per un grup de joves. En un context social de dificultat d’accés a l’habitatge, l’Ajuntament tenia, des de feia un temps, un immoble tancat. L’okupació, que va buscar el suport del veïnat, proposava implantar un contracte de masoveria urbana. És a dir, obtenir el dret a habitar-hi a canvi d’assumir-ne la rehabilitació.

Es va organitzar una reunió entre okupes i veïns. Més enllà de fer el seguiment de les seves negociacions, la trobada buscava definir el sentit d’aquest projecte en el barri. Es tractava d’una proposta de masoveria sobre una propietat municipal, no d’una relació privada amb un propietari, i, per tant, s’havia de tractar de definir en què consistiria a la llarga aquesta condició de dret d’ús a través de la masoveria més enllà d’assumir l’autorehabilitació inicial –cada cop més acotada– d’aquest edifici.

Podia pensar-se que els joves desenvoluparien unes activitats de servei al barri? Quina mena de serveis es podrien proposar? Manteniment del bosc i dels equipaments de l’entorn? Canguratge? Cuina? Com condicionaria la forma i el funcionament del propi bloc d’habitatges pensar que, a més de ser un lloc per viure, fos un lloc on hi passarien coses del barri i pel barri? I encara més: el dret a viure a l’edifici a canvi d’un servei seria temporal? Permetria la rotació de generacions de joves del barri en la seva primera emancipació?

Aquesta interessant conversa va quedar estroncada. Un dia ja no vàrem ser convocats a les reunions i les negociacions varen prosseguir a porta tancada. Calia deixar-ho resolt. I és que s’apropaven les eleccions municipals…

El Manifest “La Floresta que Volem”

I amb les eleccions, l’arribada dels fulletons de propaganda electoral, en els que La Floresta no està massa acostumada a reconèixer-se.

Des de La Floresta Parla es va fer una crida a participar en la redacció d’un manifest: “La Floresta que Volem”. La idea era invertir la mecànica i, en comptes d’esperar a elegir entre l’oferta, redactar des del veïnat una mena de programa propi, amb conceptes i accions concretes per a la propera legislatura que compartiríem amb els diferents grups polítics aspirants a l’alcaldia i per a sol·licitar-los recolzament.

El manifest es va elaborar un altre cop entre veïns, i va consistir en fer un exercici de síntesi des de la diversitat de les propostes concretes que s’anaven aportant. En definitiva, tot es podia resumir en quatre blocs:

• Volem participar
• Volem preservar els espais naturals on s’inscriu La Floresta
• Volem millorar la qualitat urbana
• Volem fomentar la convivència i la corresponsabilitat veïnal

Si fóssim gent de “model de barri”, el perfil seria el de l’Ecobarri.

La majoria dels grups polítics li varen donar suport explícit signant el document, uns pocs varen dissimular i un va manifestar públicament que el document no tenia cap valor, que les opinions es concreten a les urnes.

Les eleccions municipals

24/05/2015

Els resultats de les eleccions municipals varen canviar l’organigrama polític i també una norma important que afectava al Consell de Barri: ara el Consell pot estar presidit per un regidor que no sigui del grup guanyador. Un veí de La Floresta, que havia participat activament a La Floresta Parla, n’esdevenia el President i, suportat per una xarxa veïnal activa, iniciava un canvi de formes en el funcionament del Consell. Però tot això ho veuríem després de l’estiu!

El Pregó de la Festa Major 2015

24/07/2015

Ens varen convidar a fer el pregó i ens va fer molta il·lusió. Fer el discurs de benvinguda a l’estiu, després d’un any tan mogut, era un regal.

La intervenció estava dividida en dues accions: primer, explicar de nou, ara amb un micro, què era això de La Floresta Parla, i aprofitar per passar llista a les múltiples associacions, agrupacions i col·lectius del barri. Som molts, estem molt vius. Calia fer-ho visible! Després va aparèixer d’entre el públic el Cap indi Seattle, de la tribu dels Swamish. L’any 1854, en resposta a l’oferta de compra de les seves terres per part de l’home blanc, havia respost amb una bellíssima carta argumentant la necessitat de defensa del medi ambient. L’espectre de Seattle havia arribat d’un altre temps i d’un altre lloc. I estava meravellat del que havia trobat a La Floresta. Va fer-nos moltes lloances, va situar La Floresta al centre de la humanitat i va concloure: La Floresta té Flow!

III. I què està passant ara?

Després de l’estiu i de les eleccions municipals, la situació es presentava renovada.

D’una banda, el Consell de Barri s’estrenava amb una posada en escena diferent, palpable en la disposició dels assistents, en la diversificació de veus de veïns, o en coses tan singulars com acabar cada consell amb l’actuació musical d’algun veí de La Floresta. D’altra banda, l’ajuntament mateix responia als temps de la participació ciutadana obrint una Regidoria de Participació i desplegant recursos i personal per a professionalitzar i centralitzar el fet en si.

En aquest nou context, fidels al tercer manament que deia “La Floresta Parla, quan cal”, es deixava pas a l’àmbit del Consell de Barri amb l’acompanyament de la regidoria de Participació per a continuar la conversa.

En silenci latent

Però la majoria dels nous actors no havien viscut res de l’etapa anterior i desconeixien la feina feta. Quan va arribar el moment d’executar el Pla de Pavimentació, el fulletó informatiu que es va repartir no citava cap dels Criteris per a la Pavimentació de La Floresta que s’havien treballat des de La Floresta Parla. Els veïns anaven essent convocats in situ per a tractar el seu cas particular, però, sense el decàleg d’acords ben present, tot es va transformar en un tornar a començar des de zero. Vàrem presenciar fins i tot crits i confrontacions al carrer. Va ser dur presenciar com desapareixien els criteris i perdíem l’oportunitat d’humanitzar i naturalitzar els nostres carrers.

Però tot ha seguit endavant. El més important i positiu ha passat barri endins, amb l’activació de grups de treball temàtics, molts dels quals han aconseguit convertir les seves inquietuds en propostes. També, amb la crida a la formulació de projectes per als pressupostos anuals de lliure disposició. També, obrint el meló del Pla de Mobilitat. També, revitalitzant l’ús del Centre Sociosanitari amb un Casal de Joves i una Biblioteca provisional de barri. També… potser és massa? La Floresta està molt viva i parla per tot arreu!

La Floresta Parla porta ara dos anys de silenci latent, fent només petites respiracions. Despertarà?