El concurs de reforma del Museu de la Pau de Gernika –Gernikako Bakearen Museoa– neix d’una ferma voluntat d’adequar un discurs a un temps i, amb això, definir una manera d’entendre el museu sociopolític com una mena d’organisme viu. La nostra proposta de reforma va plantejar la transformació conceptual del museu abans que la remodelació formal i econòmica. Es va entendre la reforma com una doble oportunitat que permetia actualitzar els continguts i alhora renovar el continent.

Es va proposar una museografia innovadora, creativa i genuïna, no tant pels dispositius expositius utilitzats com per la proposta de canvi de paradigma del museu. El museu deixaria d’explicar un relat per convertir el visitant en una espècie d’investigador que exerciria de guionista i de protagonista absolut del discurs, fent èmfasi en la seva individualitat i obrint així l’espai a totes les sensibilitats. El Museu de la Pau conté un passat molt recent, encara per escriure, que, guardat i classificat, es convertiria en metàfora d’allò irreversible.

La sola idea que el museu contingués dins seu el Cofre de la Memòria transformava el seu contingut en un llegat. No només reproduïa textos i imatges, sinó que els contenia i els classificava escenificant el final d’una etapa i l’inici d’una altra, construint als ulls de tots els ciutadans la imatge d’un triomf col·lectiu i l’impuls d’una nova consciència.

La proposta va desenvolupar els espais previstos a l’escala i a la planta segona, però també va plantejar la possibilitat d’actuar subtilment a la planta primera, invertint-ne el sentit de recorregut. Esquemàticament, el canvi es resumeix en la creació d’un àmbit d’introducció, l’esquematització dels àmbits en “Introducció”, “Bombardeig” i “Respostes”, i la culminació de l’àmbit “Respostes” en Drets Humans, emplaçat a l’escala.

Aquesta seqüència es va complementar amb dues actuacions de reforma de la planta segona: d’una banda, l’àmbit final picava l’ullet a l’àmbit d’introducció, fent que el principi i el final de la visita es vinculessin sota l’epígraf local-global; de l’altra, proposàvem sortir baixant per l’escala d’evacuació, sense creuaments ni repeticions. En aquesta línia de vincular la nova museografia amb l’existent, la caixa de la memòria se sostenia sobre els camins de la pau: l’espai com a metàfora.

El museu com a actor

El Museu de la Pau havia de fer visible un canvi d’escenari. La remodelació de l’escala i la segona planta no només era una oportunitat d’adaptar els continguts amb la irrupció d’un nou escenari sociopolític d’esperança, sinó també de resignificació del propi museu com a actor. Un espai de consens i de participació, obert a tantes lectures com ciutadans, que provoqués una experiència que no pogués ser substituïda, encara que sí completada, per altres formats de comunicació. Un lloc on es convoqués el visitant ciutadà com a catalitzador de consciències i emocions.

El ciutadà com a conclusió

La proposta de reforma del Museu de la Pau va convertir la museografia en un nou escenari on tothom podia mirar, llegir, escoltar i parlar en llibertat. Un lloc on el visitant-actor construiria la seva pròpia narració, un espai que apel·laria a una transformació total del sentit narratiu. L’espai de la nostra història recent i del nostre futur ja no seria una concatenació de capítols, de sales en l’espai forçosament correlatives, sinó que la formalització del nou escenari suggeria un espai únic, un paisatge pel qual el visitant ciutadà podria deambular en absoluta llibertat, fent que d’ell depengués la construcció de la seva pròpia percepció. Un sol lloc on el passat, el present i el futur conviurien, i on no hi hauria interacció i ningú construiria significat sense el visitant.