Barcelona, per fer front a les onades d’immigració que l’han acabat definint, va haver de fer diverses actuacions urbanístiques durant tot el segle passat. Es tractava de crear barris complets amb un mínim d’habitabilitat i serveis per a persones amb pocs recursos. Bon exemple en són les cases barates de Sant Andreu, un barri ara integrat a la trama urbana però que en el moment de la seva construcció quedava apartat de qualsevol nucli urbà, a uns terrenys barats al costat del riu Besòs.

Les Cases Barates del Bon Pastor abans dels enderrocs de l’any 2007.

Amb la voluntat de mantenir un vestigi de l’estil de vida de les classes populars que han habitat aquell indret però desenvolupant un pla urbanístic de substitució, l’administració ha decidit enderrocar el barri per construir edificis més nous i grans i només mantenir una illa d’aquestes cases de planta baixa per fer un equipament i un museu sobre les cases barates mateixes.

Axonometria del conjunt museïtzat. Tractament dels dos blocs i el seu carrer central com una unitat.

Juntament amb Harquitectes, Leve Projects ha participat al concurs públic per definir el projecte de manteniment d’aquell petit espai de memòria canviant una de les propostes de l’administració. En lloc de mantenir l’illa definida pel concurs, proposen conservar dues mançanes –ajustant el preu perquè no sigui més car– amb la voluntat de mantenir el carrer.

Variació de l’àmbit d’actuació: d’illa protegida a teixit protegit.

Aquest és un element bàsic si s’entén què eren les cases barates. Es tracta d’habitatges molt petits i per això tots els seus inquilins han utilitzat el carrer no només com a lloc de socialització sinó com a part de la casa. En les cases encara habitades és habitual trobar-se veïns amb cadires a la porta. Museïtzar només l’habitatge és un error perquè la vida dels residents no s’explica sense el carrer del davant. El carrer ha d’esdevenir, per tant, un espai públic, però també part del museu.

El carrer com a eix estructurador de la vida del nou equipament.

Un altre element clau a tenir en compte és que si la museïtzació vol representar l’estil de vida dels seus habitants conservant tres cases i ambientant-les en diferents èpoques, cal conservar les tres cases íntegrament i mantenir l’accés des del carrer central. Els elements interiors d’època formen part d’una tasca que no és objecte del concurs actual, però el pas previ –l’enderrocament i la conservació– també ha de tenir en compte l’ús posterior.

Part de les cases de l’illa seran enderrocades mantenint la façana.

La resta de cases de l’illa seran enderrocades mantenint la façana. Es generaran, per tant, espais amplis que conservaran els elements per mantenir l’estructura. Si bé, no serà un espai uniforme, sinó que, com que les cases conservades no necessàriament han de ser contigües, es generarà un espai ampli amb una forma que s’adapti als espais no derruïts. D’aquesta manera, es crearan racons que es podran ajustar en funció de l’ús que finalment es decideixi donar a l’equipament. Així i tot, cal considerar els elements arquitectònics rellevants com a patrimoni i, per això, es proposa mantenir alguns elements a l’equipament fent un enderroc selectiu.

Evolució dels usos i propostes d’intervenció.

Finalment, cal tenir en compte que la intervenció arquitectònica tindrà un efecte clar sobre el sentit museístic que se li vulgui donar a posteriori. La proposta planteja un cert sentit museístic, perquè posa en valor el carrer, conserva les cases amb el seu valor originari –i la seva estretor– i manté altres elements patrimonials d’importància. Amb això, tot i que la museïtzació sempre té una part de recreació, es pretén conservar de manera fidedigna l’estil de vida de les persones que han habitat les cases barates al llarg del temps.

Planta i secció de la proposta de museïtzació.