La reforma de l’edifici Montoya no és únicament una resposta a un creixement o a una necessària adequació i optimització dels espais. L’oportunitat Montoya ha de permetre fer explícit un nou ideari i un canvi de paradigma arquitectònic que anirà, mica en mica, implicant tota l’escola.

L’edifici Montoya ofereix unes condicions immillorables per a dur a terme aquesta transformació, tant per la seva situació estratègica com per la seva tipologia construïda. Amb aquesta reforma ens sembla possible renaturalitzar l’entorn, transformar un edifici murari en un edifici de balcons diàfan, on els recorreguts estructurin els espais i facin una escola contínua on es dissolen els límits dins-fora, oberta a l’exterior, divisible, ampliable i lluminosa.

Una escola que parteix de considerar el nen com a actor de la ciutat, que neix lligada a un passatge, a la ciutat, protegida però vinculada a la vida del barri, com part del seu camí escolar. Un passatge que és la base de l’escola, un element d’urbanitat que tracta l’escola com a part d’un univers urbà molt més ampli, que l’organitza, definint-ne els espais, els passos i orientant-ne les aules.

Secció fugada del passeig i edifici Montoya.

No es dissenya cap distribució, tot el que hi ha és un recorregut. En planta baixa, els espais comuns d’entrada i de vestíbul es conceben com l’extensió natural del passatge a l’interior de la parcel·la. Aquesta nova franja permet organitzar un espai ampli de vestíbul vinculat amb els patis, el propi i el de grans. Aquest espai és alhora vestíbul, sala gran, espai polivalent, porxo quan plou… La franja s’estén fins a l’interior del pati i es converteix en una escala rampa. El primer tram, semblant a un petit amfiteatre, recull el passatge i el fa giravoltar a l’entorn d’un arbre central mentre s’arriba al segon nivell. El gest encercla un pati de terra, natural, que fa d’àgora de l’escola, de teatre, de lloc de referència de la vida comunitària. Els espais de sota l’escala rampa serviran per desar material de pati i per ubicar els serveis. El pati, doncs, es concep com un espai tramoia on mirar-se, saludar-se.

Proposta de circulacions i programa funcional.

L’escola potencia la vida en comú. En la sala polivalent, vestíbul i sala gran al mateix temps, es fa molt evident. En les pròpies aules, que s’amplien o es divideixen segons calgui, es fa indispensable. Al pati, on sembla que els recorreguts girin al voltant d’un gran arbre mentre van definint una plaça, de balcons, on tothom hi és i tothom es mira, es fa escola.

La geometria del cos construït permet, alhora, optar per una distribució interior que afavoreixi l’emparellament de les edats, fent que els més petits s’ubiquin junts a la planta baixa i els més grans a la planta superior.

proposta de distribució

Però l’oportunitat Montoya també neix lligada a la resta d’escola, construint el seu paisatge final, diluint la seva contundent volumetria en una presència tova, transformant la pròpia idea d’edifici en la d’un pavelló que es deixa entreveure darrera d’una gelosia que protegeix del sol i de les pilotades del pati dels grans, i que esdevé un teló de fons que s’obre i es tanca quan convé. L’edifici opera sobre la profunditat, l’edificació s’esvaeix, fent que la forma de l’edifici resulti de l’activitat i que l’escola es mostri sempre diferent. La reforma pretén emfatitzar el caràcter lleuger d’una estructura de pilars enfront d’una de murs. La vocació d’obertura, sumada a la necessitat de refer i repensar els murs de tancament, converteix un cos murari en un edifici només de pilars. Els nous tancaments, tant interiors com exteriors, formaran un sol sistema de mòduls de marcs envidrats que s’encadenaran formant paraments independents de l’estructura de l’edifici.

esquema estructural existent

esquema estructural proposat

Les aules s’orienten totes al pati i es conceben en continuïtat amb el recorregut fundacional. Així, les de planta baixa tenen una porxada de protecció davant seu i les del primer pis, un balcó radicalment obert a l’exterior, deixant a la part posterior els serveis i la distribució interior.

Gran part de la vida d’escola es pot fer a la intempèrie. La mobilitat de poder fer la classe a qualsevol lloc, per exemple sota un arbre, amplifica el món dels nens. També el terrat es fa practicable amb l’arribada de l’ascensor i les escales. Un gran tendal el protegeix parcialment del sol i de la pluja i confereix al conjunt una imatge de muntatge lleuger, transformable, amable i domèstic.